Bàrcino

Bàrcino va ser una colònia romana, amb el seu nom complet de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que actualment és la ciutat de Barcelona. 

HISTÒRIA

Hi ha una llegenda que associa la seva fundació a Hèrcules o les hipòtesis a favor de la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, però aquesta dada no es considera prou segura com per afirmar-la. Així doncs el que si se sap més segur és que va ser fundada per August entre els anys 15 i 18 aC. (aquesta fundació es va fer un cop acabades les guerres dels càntabres i quan estaven en plena reforma administrativa). Podriem dir que va ser una fundació que va arribar més tard de les altres ciutats romanes que ja estaven fundades a el que és l'actual Catalunya.

ESTRUCTURA

Bàrcino era una ciutat de 10 Ha. Estava envoltada per una muralla de dos metres d'amplària. Aquesta muralla estava formada per unes columnes de les quals encara se'n conserven algunes d'originals amb els seus capitells. Tenia forma reticular i, tenia el centre desplaçat respecte a l'encreuament dels eixos principals. 

El fòrum:

El fòrum de Bàrcino estava situat entre el Decumanus Maximus i el Cardo Maximus, és a dir, més o menys estava situat al centre de la ciutat. Hi havia un termple que anava dedicat al culte imperial d'August. Aquest espai era el que actualment és el Palau de la Generalitat. 

Temple d'August:

El temple de Bàrcino estava dedicat a August, que va ser el primer emperador i el fundador d'aquesta ciutat. Era un edifici d'una planta en forma rectangular, que feia uns 35 metres de llarg i 17,5 metres d'amplària. Les cerimonies es feien a l'exterior del temple, on hi havia el fòrum, a la façana principal del temple. Avui en dia se'n conserven quatre columnes i una part del podi (el que estava situat a l'angle de l'est). 

Aqüeductes:

Hi havia dos aqüeductes que s'encarregaven de subministrar aigua a la ciutat. Passaven per la muralla del costat de la porta del que és l'actual plaça nova. L'aigua que venia per els aqüeductes provenia de Collserola, del Besòs i de Vilanova dels Arcs.

Termes públiques:

Les termes van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal, l'any 125 (era una família pròxim a l'emperador que va ser una de les que va accedir a una categoria social més elevada). Actualment està a sota de la plaça de Sant Miquel.

Necròpolis:

Com que en el món romà estava prohibida la inhumació (enterrar un cadàver sota terra), les famílies amb més diners feien monuments funeraris als camins d'entrada a les ciutats, amb plaques on posava el nom del difunt i de la família. 

Se'n van descobrir unes a la reforma de les Drassanes de Barcelona el 2010.

Les muralles:

(enginyeria militar romana). Tenia un perímetre de 1.270 metres, amb un traçat octagonal rectangular i amb una ciutadella que estava construïda de cara al mar. Estaven reforçades amb torres de planta rectangular i les cantoneres i les entrades eren rodones.

Les importants campanyes d’excavació que s’hi han fet han posat a l’abast dels seus visitants una part de les muralles, l’amfiteatre i part de la xarxa urbanística.

Història de la ciutat romana de Tarraco

L’antecedent preromà de Tàrraco era en territori de la tribu dels cessetans, conegut amb el nom de Cesse. 

L’any 218 a.C, durant la segona guerra púnica, els germans Escipió van establir un praesidium que seria la futura Tarraco, això ho van fer amb motiu del desembarcament de tropes romanes a Empúries per aconseguir tallar l'ajut amb que subministraven tropes als cartaginesos.

L'any 45 a.C. Juli Cèsar la va nomenar colònia i Tarraco es converteix en la capital d'Hispania Citerior sent la ciutat més important durant aquesta època pel seu valor (una prova d'això és el ric patrimoni monumental que actualment es conserva) i després August va fer el mateix i li va atorgar el nom oficial de: Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco que tot seguit la va convertir en Hispania Citerior Tarraconensis. 

L'any 359, després de la caiguda de l'imperi Romà, la invasió visigoda i la que serà després una ocupació àrab arrasen la població i comença una época de despoblament. Això acaba quan al segle XII el Comte de Barcelona (Ramon Berenguer) va cedir la ciutat al bisbe de Barcelona per a la seva repoblació.

La ciutat de Tarraco va tenir una consolidació urbana molt ràpida . La presència militar estable va comportar l'arribada no només de soldats , sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una nova terra d'oportunitats . Amb els romans va arribar també una nova cultura que , amb temps , va acabar per imposar-se en gairebé tota la península Ibèrica.

La extenció de la ciutat és d'unes 70 hectàrees. Estava envoltada per una muralla i estava estructurada en tres terrasses:

-La terrassa més alta: hi havia un temple

-La terrassa del mig: es contruïen els edificis administratius que eren necessaris per al govern

-La terrassa inferior: al voltant d'un forum provincial s'hi va construir un circ que ocupava tota l'amplada determinada per la muralla.

A la part més baixa fins a tocar al port hi havia tots els edificis, tan públics com privats i també residencials propis d'una colònia (com per exemple les insulae de cases o el fòrum local).

Fora del cos emmurallat hi havia el teatre i l'amfiteatre:

AMFITEATRE ROMÀ:

Escenari de combats de gladiadors, caceres d'animals salvatges i altres espectacles, l'amfiteatre de Tàrraco, datat a finals del segle I o primera meitat del II aC, té unes mesures totals de 109 per 86 metres, podent albergar fins a 14.000 espectadors. Situat fora del nucli urbà, en una zona de pendent que col · laborava a la consistència de la construcció i facilitava l'acústica, es va construir a l'actual platja del Miracle i es connectava amb aquesta a través d'una volta subterrània.

TEATRE ROMÀ:

Va ser construït a finals del segle I aC, prop del fòrum local, aprofitant unes graderies ja existents. L'edifici va deixar de funcionar en els últims anys del segle II. 

El teatre Romà de Tàrraco conserva parcialment els tres elements estructurals essencials que defineixen un teatre romà: cavea o graderia, orchestra i scaena. La part que millor es conserva és la orchestra. També és visible més de la meitat de la scaena amb un podi decorat amb nínxols i exedres revestides de marbre. Donada la seva importància en la vida col · lectiva la part posterior de l'escenari (scaenae frons) es monumentalitza i es decora mitjançant diversos elements entre els quals destaquen diverses divinitats i membres de la família imperial.

CIRC ROMÀ:

A la part alta de la ciutat es va construir el circ, edifici dedicat a l'espectacle que va adquirir més popularitat. Construït sota el regnat de Domicià, a finals del segle I després de Crist, podia albergar al voltant de 23.000 espectadors. Mesurava 325 m. de llarg per 115 d'ample. Es tracta del circ més petit dels conservats a la península, però també el més refinat en la seva estructura. Això s'explica per la seva importància oficial i política, ja que es troba vinculat directament al fòrum provincial de la ciutat, i no a les afores, com és comú en aquest tipus de monuments. El circ era el lloc on es desenvolupaven espectacles com les curses de bigues i quadrigues i altres espectacles eqüestres d'entreteniment com exhibicions acrobàtiques.

FÒRUM:

El fòrum es trobava al sud-oest de la ciutat, aquest constava d'un centre administratiu i religiós de la ciutat i del seu districte judicial.

FÒRUM PROVINCIAL:

A banda del fòrum per els afers de la ciutat i havia un altre fòrum que estava dedicat exclusivament a la provincia. Té un complex molt gran en relació als conjunts arquitectònics (l'han arribat a comparar amb els fòrums imperials de Roma).

AQÜEDUCTES:

Es van construir tres aqüeductes (per assegurar la provisió de l'aigua necessària dels rius més propers: el Francolí i el Gaià). El més llarg és el que avui en dia es conserva, que és el Pont del Diable o aqüeducte de les Ferreres. 

Arc de Barà:

És el millor exemple d'arc monumental d'una obertura que tenim a Espanya, i sens dubte amb el de Medinaceli -tres obertures- el més conegut. Possiblement formés part d'una frontera entre dos pobles natius íbers, els ilérgets i els asetans. La seva construcció data del principi del segle I, durant el mandat de l'emperador August, inclòs dins de la reforma de la via Hercúles. 

Aqüeducte de les Ferreres:

L'aqüeducte de les Ferreres es va construir per transportar aigua a la ciutat de Tarraco. Des del riu Gayà, a 92 m. sobre el nivell del mar, es van desplegar una successió de canals, construïts en trinxera o subterranis segons el terreny, que descendia per la vall del riu Francolí, 25 Km. fins a la ciutat. Una vegada allí es dividia en dos brancs, un per a cada zona vella i un altre per a la nova. 

Torre dels Escipions:

El monument funerari romà més famós de la península, està situat en el traçat de la via Augusta (comunicava Gades i Roma- prop de Tarraco -capital de la Hispània citerior). 

Possiblement fos propietat d'una gran família de la ciutat, però no dels Escipions, error d'apreciació que li ha donat el nom. En el seu segon pla en altura hi ha unes escultures que es van identificar amb els famosos germans, i que en realitat són la representació de divinitats. Les diferents escriptures esculpides en la construcció estan en un estat precari, amb el que la seva possible assignació pel seu significat és pràcticament impossible. Només es distingeix el nom de "Cornelius". 

Martirios divinos, castigos de dioses

TÀNTAL

Tàntal, en la mitologia grega era un fill de Zeus i de la oceànide Pluto. Era el rei de Frigia o de la muntanya Sípilo a Lídia(Àsia Menor). 

Es va convertir en un dels habitants del Tàrtar (la part més profunda de l'infern), reservada al càstig dels malvats. Va ser pare de Pèlops, Níobe i Broteas.

Es coneix a Tàntal per haver estat convidat per Zeus a la taula dels déus a l'Olimp. Entre els mortals, va anar revelant els secrets que havia sentit a la taula i també va robar una mica de nèctar i el va repartir entre els seus amics. 

Tàntal va convidar als déus a un banquet que havia organitzat a la muntanya Sípilo. Quan el menjar es va començar a acabar, va decidir oferir al seu fill Pèlops(va coure els membres del noi i el va servir als convidats). Zeus es va donar compte de que era el fill de Tàntal i va ordenar a Hermes que el reconstruís i ho tornes a coure en una caldera màgica(li van substituir l'espatlla er un forjat d'ivori de dofí). Llavors aquest va obtenir noves qualitats. Per a reforçar la seva iniciacio en els misteris divins, Posidó va segrestar Pèlops i el va portar a l'Olimp i el va convertir en el seu amant. 

Un últim crim va acabar per satisfer la paciència dels déus va ser quan Pandáreo va robar el mastí d'or - que li havia fet Cronos a Reva perquè cuidés del nadó Zeus - i hi va donar a Tàntal perquè ho ocultés . Un cop passada l'alarma inicial sense que se sabés res del gos , Pandáreo li va demanar que l'hi tornés , però Tàntal li va jurar per Zeus que mai havia sentit parlar d'ell. Zeus, escandalitzat pel robatori va aixafar a Tàntal amb una roca que penjava de la muntanya Sípilo i va arruïnar el seu regne .

IXIÓ

En la mitologia grega, Ixió era un dels lapites, rei de Tessàlia. Era fill de Flegias, de Leonte o d'Antión.

Ixió va prometre a Deyoneo un valuós regal si aquest li permetia casar-se amb la seva filla Dia, però Ixió mai va complir la seva promesa. Llavors la seva sogre li va prendre com a "multa" a Dia. Ixió , dissimulant el seu ressentiment , va convidar Deyoneo a una festa a Larissa , prometent el pagament. Una vegada que el va tenir a casa seva, el va llançar a un fossat ple de carbons cremant . Aquest crim, que vulnerava les lleis sagrades de l'hospitalitat va horroritzar tant als reis veïns que cap va voler purificar, obligant a Ixió a viure amagat i fugint del tracte dels altres .

Abandonat i avorrit per tots a causa de l' assassinat de Deyoneo , va implorar perdó al déu Zeus , que es va apiadar d'ell recordant que fins i tot els mateixos déus feien bogeries per amor i , purificant-lo , el va convidar a la taula dels déus. Però Ixió, va intentar seduir a Hera(la dona de Zeus) que indignada ho va explicar al seu marit . Una altra versió afirma que Hera estava disposada a complaure Ixió per venjar-se de les infidelitats de Zeus , que es va assabentar per altres mitjans. Per provar si les proposicions eren certes , Zeus va crear un núvol amb la forma de la seva dona , i la va fer aparèixer davant Ixió , que va caure en el parany . De la unió de Ixió i la falsa Hera, anomenada Nèfele, va néixer el nen Centaure , que quan va arribar a adult va engendrar la raça dels homes- cavall , que per això eren anomenats ixiònides .

Zeus, pensant simplement que el beure el nèctar dels déus havia trastocat a Ixió , es va conformar amb bandejar. Però quan va veure que l'ingrat presumia d'haver seduït a Hera , el va matar amb un raig (l'única forma de morir que tenien els que havien provat l'ambrosia) , i el va condemnar al Tàrtar, on Hermes li va lligar amb serps a una roda ardent que donava voltes sense parar. Només va descansar del seu turment el temps que Orfeu va estar en els inferns, ja que el seu cant va fer que s'aturés la roda .

SÍSIF

Sísif, en la mitologia grega va ser el fundador i el rei d'Èfira. Era fill d'Èol i Enareta, i marit de Mèrope. Va ser el pare D'Odisseu amb Anticle, abans que aquesta es casés amb el seu últim marit, Laertes. 

Des dels temps d'Homer, Sísif va tenir fama de ser el més astut i savi dels hombes. Quan Tànatos va anar a buscar a Sísif aquest li va posar grillons, de maner que ningú morís. 

Però Sísif encara no havia esgotat tots els seus recursos : abans de morir li va dir a la seva esposa que quan ell marxés no oferís el sacrifici habitual als morts i aquesta així ho va fer, així que a l'infern es va queixar que la seva dona no estava complint amb els seus deures , i va convèncer a Hades perquè li permetés tornar al món superior i així castigar . Però quan va estar de nou a Corint , va refusar tornar de cap manera a l'inframundo , vivint diversos anys més a la terra fins que va ser retornat a la força per Hermes .

A l'infern , Sísif va ser obligat a complir el seu càstig , que consistia en empènyer una pedra enorme costa amunt per una vessant costeruda , però abans que arribés el cim del turó la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de començar de nou des del principi , una i altra vegada.

EMÉRITA AUGUSTA

Història

Emérita Augusta va ser una antiga ciutat romana del segle XXVII-XII a.C. que va ser la capital de la nova provincia hispànica de Lusitania i des de finals del segle III capital de la Diócesis d'Hispania. El seu nom complet és Colonia Iulia Augusta Emerita. Actualment és la ciutat espanyola de Mérida(capital oficial d'Extremadura). 

Emérita Augusta va ser fundada per Roma per orde d'Octavi August l'any 25 a.C. per a servir de retirada als soldats més veterans (emèrits) de les legions X Gemina i V Alaudae de les guerres contra els càntabres i els àsturs. 

La ubicació era perfecta. Es va situar al marge del riu Anas (Guadiana) al costat de la desembocadura del riu Albarregas, una zona accessible del Guadiana amb una illa central que facilitava la construcció de ponts i que es convertia en pas gairebé obligatori entre la Bètica i el nord d'Hispània.

A més, en les proximitats existien manantials d'aigua, matèries primeres de construcció, terres productives per a l'agricultura, boscos... El seu creixement va ser molt important, passant en molt poc temps a ser la capital de la Lusitania, una de les tres províncies en què es dividia Hispània Romana.

Es va transformar durant els segles I i II d.C. en una gran ciutat monumental amb totes les coses fonamentals d'una gran urbs romana (edificis, espais i serveis). 

Des de finals del segle III i el IV va experimentar un canvi gràcies a la reforma administrativa de Dioclecià (va convertir a la capital de la Diòcesi de les Hispanies) i això va fer que fos una de les ciutats més importants del món romà. Es van reconstruir edificis públics, es van aixecar moltes mansions ubanes i es van enriquir les vil·les rurals.

Edificis principals:

AMFITEATRE ROMÀ

Va ser inaugurat l'any 8 a.C. 

Aquest edifici estava destinat a les lluites entre gladiadors, entre feres o entre homes i feres.

L'edifici està format per una sorra centra de forma el·líptica envoltada d'una graderia per a 15.000 espectadors (dividit en tres zones igual que al teatre). D'aquestes tres zones actualment només se'n conserva la inferior ja que les dues superiors van ser utilitzades com a pedrera per a les construccions continues.

TEATRE ROMÀ

Es va construir durant els anys 15 i 16 a.C.

Aquest edifici va ser remodelat a l'època de l'emperador Trajà (va aixecar l'actual fatxada) i també a l'època de Constantí (es van introduir elements arquitectònics decoratius i es va construir una calçada que rodejava el monument). El teatre va ser abandonat per el cristianisme a causa de la inmoralitat del teatre, llavors es cobrirà de terra i només quedarà visible la zona superior de la graderia (summa cavea). 

TEMPLE DE DIANA

La seva construcció va ser a finals del segle I a.C o principis del I d. C, en l'època d'augustea. 
Aquest edifici pertanyia al fòrum municipal de la ciutat. És un dels pocs que tenen un caràcter religiós que actualment es conserva en bon estat. Tot i el seu nom, que es va asignar durant el seu descobriment va ser un error perquè era un edifici que estava dedicat al culte imperial.
És de planta rectangular i esta rodejat per unes columnes (esta orientat al fòrum). En la seva construcció es van fer servir materials de granit.

PONT ROMÀ SOBRE EL GUADIANA

Aquest pont està situat sobre el riu Guadiana, al qual hi ha un illa central que el divideix. La estructura original era discontinua (tenia dos trams d'arcs que unien la illa). L'any 1630 una riada va tirar a terra part de la estructura i serà substituit el segle XVII per arcs. 

En l'època romana es va ampliar la longitud i se li va afegir cinc trams d'arcs consecutius perquè el camí fos continu. Això ha fer que aquest pon tingui 729 metres de llarg i és un dels ponts que es conserven més grans fins al moment. 

AQÜEDUCTE 

Aquest aqüeducte està a Rabo de Buey, San Lázaro.
La seva funció era portar l'aigua dels rierols i el manantials subterranis situats al Nord de la ciutat, que actualment es conserva bastant bé. 

LES TERMES ROMANES

La paraula termes ve del llatí thermae. 

Les termes eren els edificis públics de l'antiga roma on hi acostumaven a prendre els banys típics d'aquella civilització. Representaven un dels principals llocs de trobada entre la població, eren un lloc d'oci i social. A les villes romanes més antigues els banys que no eren públics es deien balnea i els que eren públics thermae.

Apodyterium: era el vestidor. El lloc destinat a canviar-se la roba i deixar-la allà fins quan sortien de les termes que se la tornaven a posar tal i com l'havien deixat allà.

Tepidarium: era la part de les termes on es prenien els banys d'aigua tebia. En l'organització dels banys, normalment estava al mig del frigidarium i del caldarium.

Caldarium: era la part de les termes on es prenien els banys d'aigua calenta. Podia ser rodona o rectangular, amb diverses piscines d'aigua calenta o sinó també banyeres individuals. Es construïa al costat sud o sud-oest per aprofitar la calor natural del sol.

Frigidarium: era la part de les termes on es prenien els banys d'aigua freda. Perquè la sala fos fresca es construïa al costat nord de les termes i tenia un mínim d'obertures per a garantir la il·lumiació però enviar la calor.

Hipocaustum: era una cambra subterrània que l'utilitzaven per a escalfar la cambra que estava a sobre d'aquesta. Això es feia a l'època romana tot i que els grecs van ser qui ho van començar.

Laconicum: era la sala de "sudoració en sec" de les termes romanes. Estava gairebé costat del caldarium o sala calenta. Se li va donar aquest nom com l'única forma de bany calent.

Piscinae: era un lavabo de pedra amb un desguàs per portar lluny l'aigua utilitzada.

Palaestra: era l'escola de lluita. Sempre n'hi havia a un gimnàs o a les termes. S'hi feien les pràctiques les quals no necessitaven molt d'espai. També podien funcionar independentment dels gimnasos.

LUCRÈCIA

1. En una de les reunions del sud de Roma, exactament a la ciutat d’Ardea, on el rei en aquella època era Tarquini necessitaven aconseguir més riqueses per a continuar la construcció del temple de Jupiter al Capitoli i en una de les reunions dels oficials al campament roma, els fills de Tarquini, Arrunte, Tito i Sexto i el seu cosí Luci Tarquini Col·latí discutien sobre les seves esposes i van apostar sobre elles. Com disposaven de molt temps lliure , van cavalcar fins a Roma i van comprovar que totes les dones es trobaven envoltades d'amics en una festa i divertint-se en un banquet . En canvi la dona de Col · latí es trobava a casa en el llogaret de collatio filant la llana amb què confeccionava una peça per al seu marit . En guanyar l'aposta Col · latí , es van presentar tots davant d'ella i va fer els honors als convidats al seu espòs amb un sopar .

Sexto Tarquini no sabia perdre, i va decidir trencar la fidelitat de l'esposa de Col · latí . Llavors, uns dies més tard , sense que ningú ho sabés , es va presentar sol a la casa de Lucrècia amb la intenció de seduir-la i com que no ho aconseguia , la va forçar i la va violar .

Lucrecia l'endemà va enviar una nota al seu pare Espuri Lucreci, que es van posar en camí tant ràpid com ho va saber. En arribar tots a  es van trobar a una Lucrecia plena de tristesa i de dolor i entre llàgrimes els va explicar que havia passat. Tot i que els quatre homes li deien que ella no era culpable de res i que es venjarien d’ell , ella els va respondre que ella mateixa també era culpable  del pecat però no del càstig i que fessin amb el causant de la seva deshonra el que veiessin millor. I tot seguit traient un punyal el va clavar al cor . Amb el cos de Lucrècia sense vida , els quatre van jurar venjança contra la família reial i van tornar a Roma amb el cos de Lucrècia.

2.Sens dubte jo mai em trauria la vida per una cosa així. Tot i que no m’he trobat mai en una situació com aquesta m’imagino que Lucrècia es sentia acorralada i pensava que no tenia cap més opció que treure’s la vida, però aquesta no era la solució. Jo crec que el que hauria d’haver fet és lluitar fins al final i venjar-se de Sexto Tarquini, perquè era el que es mereixia. Si mai em trobés en una situació així segurament el que faria seria no parar fins a venjar-me de la persona.

3. El primer rei de Roma; Romul

El primer cònsol de la República; Lucio Junio Bruto

El primer emperador; Juli Cèsar

ELS TEATRES GRECS I ROMANS

La principal diferència en els teatres grecs i romans és que els grecs estaven contruits sobre una muntanya i els romans sobre unes vòbedes de formigó. 

Parts dels teatres:

cavea del teatre grec: rodejava més de la meitat de la orchestra i s'hi podia accedir per unes escales exteriors.

parodos del teatre grec: eren les entrades laterals que estaven descobertes i que era per on es podia anar a la cavea i a la orchestra. 

skene del teatre grec: era una edifici que estava darrera de la orchestra i que s'acostumava a utilitzar com a teló de fons.

prosceni del teatre grec: acostumava a tenir uns 3 o 4 metres d'altura i era la part que ocupaven els actors quan sortien.  

El teatre grec es dividia en tres parts diferents: la graderia(era on seien els espectadors), la orchestra(era un espai circular on cantava i ballava el cor) i les construccions de l'escenari(era una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, el magatzem i els vestidors).

cavea del teatre romà: coincidia amb la orchestra i tenia unes escales interiors que es deien vomitoria. 

parodos del teatre romà: eren uns passadissos que estaven coberts per una bòveda en els quals podies accedir a la orquestra. 

skene del teatre romà: era un edifici molt més alt i que estava més elaborat que coincidia amb el diàmetre del semicercle de la orchestra. 

prosceni del teatre romà: acostumava a mesurar 1,5 metre d'altura i era on els actors sortien a interpretar el paper que els tocava.

Els primers teatres romans eren de fusta. Aquests es derrocaven després que l'esdeveniment pel qual van ser erigits acabés ja que una llei impedia la construcció de teatres permanents.

El teatre romà  es dividia en tres parts diferents: la graderia(on estaven els espectadors), la orchestra(era un semicercle) i el pulpitum(una plataforma on es representaven els espectacles).

Al teatre grec es representaven tres obres tràgiques, una sàtira, una farsa i una paròdia sobre els déus i els seus mites. A Roma també va començar per mitjà de festivals religiosos, però aquests esdeveniments es van perdre aviat, i el teatre es va convertir en un entreteniment. Es representaven tragèdies romanes i gregues, moltes d'elles basades en mites grecs i tractaven d'emfatitzar el sobrenatural, la violència i la passió obsessiva. Al final del segle II d. de C. el teatre va ser substituït pels espectacles i entreteniments populars.

L'actor podia ser més d'un personatge i era l'encarregat de mimetitzar al personatge amb moviments formals i estilitzats donant èmfasis mitjançant la veu. A mesura que passava el temps, l'actor va perdent el caràcter mimètic passant a una acció més realista i perdent així el sentit ritual i religiós. A Roma, els actors eren els encarregats de demanar atenció i benevolència al públic mes no inspiraven respecte a aquest doncs eren esclaus o i encara tenint una formació i una educació acurades, tractaven al públic amb descaradura.

Teatres romans a la Peninsula Ibèrica:

Teatre romà de Cádiz

Teatre romà de Cartagena

Teatre romà de Clunia Sulpicia

Teatre romà de Córdoba

Teatre romà de Itálica

Teatre romà de Málaga

Teatre romà de Mérida

Teatre romà de Sagunto

Teatre romà de Tarraco

Teatre romà de Zaragoza